Veig la gent al meu voltant i no em surten les paraules

Em sembla que la gent no entén el què vull dir i jo sé el què vull dir. No. Jo m’entenc. Vull que em parin de mirar. Jo sé el què vull, o no jo no ho sé. Tot són paranoies. No sé qui em menteix, no sé res.
No sé de qui em puc fiar, no sé quan és la meva ment que em juga una mala passada.
Jo no vull fer pena, sabeu? Jo només vull ser perfecte i parlar com les altres persones, però mai ho aconsegueixo. I no teniu ni idea les persones que em dieu que vull fer pena, o les persones que dieu, “estic farta de les persones que diuen que volen ser anorèxiques”, perquè jo no és que vulgui ser anorèxica, jo lo únic que vull és estar bé d’alguna manera o altre, suposo que com moltes altres persones. I no ens enganyem per favor. I si tenim algun trastorn és perquè els nostres pares no ens han acabat d’educar bé, perquè no hem tingut un entorn adequat, per moltes altres coses més. Alguns més que altres.

Bah jo que sé. I estic sent adequada jo? Estic sent normal escrivint aquest escrit? Putes paranoies de merda.
Pareu de mirar. Si mireu que sigui com a persona que sóc. Perquè sento observada com a rara. És per això que voldria ser normal, perfecte.
No em surten les paraules. Veig la gent al meu voltant i no em surten les paraules, em bloquejo i a vegades no sé què he de dir per no fer pena o per no parlar massa. I la majoria de cops no tinc res a dir.
Per això jo voldria ser perfecte, ser riallera, simpàtica, tenir amics, tot.
He sigut bastant adequada amb el meu vocabulari.