Abans d'ahir volia aprofitar que estava bé per renovar, vaig pensar que estaria bé, ja que no és normal en mi i ser que el món no gira el voltant meu, però vaig pensar que potser us agradaria saber-ho... però se'm va acabar el dia... i ahir va ser un dia massa dur.
Potser el fet que estigués bé durant el dia va tenir a veure en el simple fet que quan vaig obrir la persiana estava nevant.
Em vaig il·lusionar com una nena petita, tot i que el meu poble no és tan estrany, com per exemple, Barcelona, ja que crec que fa dos anys també ho va fer.
El fet és que quan la meva classe estava tot el dia comentant, avui si que nevarà, o demà, jo ja ho tenia tot perdut i donava per suposat que no ho faria. De fet, no en tenia ni ganes, o més ben dit no em venia d'aquí.
Quan em vaig llevar tenia un pressentiment, tot i que em deia a mi mateixa que sabia que era que no. Vaig obrir la finestra, la persiana i ho estava fent. Estava nevant. No vaig poder evitar obrir la finestra, i em vaig quedar boca badada, com un nen quan veu per primer cop la neu. Em va fer il·lusió. No vaig poder evitar cridar. Que tonta vaig ser. Segur que si els veïns em van sentir van pensar que era una pàmfila. La neu no va durar fins el migdia... de seguida va marxar... però em va servir per estar "feliç" durant tot el dia més o menys.
Potser també és el fet que ara els matins torno a veure gossip girl (9:45 divinity, ah que per cert, vaig acabar les pràctiques pels matins!).
O potser també vaig estar bé gràcies la coral. Els dimecres per la nit toca coral ^^ (que per cert cantant tinc més seguretat i se'm sent més!!!).
Però ahir tot, tot, tot, absolutament tot, va canviar.
Ja ho he dit altres cops... i és que crec que després d'un dia bo bé un de dolent... i els bons venen el cap de molt d'estar malament...
Ahir no havia dormit bé. Estava de mal humor, jo m'ho notava. Quan estic de mal humor ho pago amb casa meva. El meu pare s'enfada molt... si jo crido ell ho fa infinitament molt més... a més sempre vol tenir la raó de tot... el cas és que em vaig acabar tallant un altre cop... i aquest cop em vaig espentar... a partir el migdia em va desaparèixer el mal humor, però vaig estar la resta de dia amb ansietat... el cor m'anava a mil, però com vaig arribar aquí? Va ser tan esporàdic... quan em vaig adonar era massa tard. Potser per molts és una simple parida, perquè potser no és res comparat amb altre gent... o potser el revés no ho podeu entendre perquè no ho heu fet (que millor).. però a mi em va espentar. Crec que m'ha servit per anar més en compte... ara dic que no ho vull tornar a fer... però ja ho veurem... la meva intenció és deixar-ho... aquests dos últims talls segur que se'm veurà molt més que lo altre... sóc un desastre... em decepciono a mi mateixa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada