Reencuentro

Aquell sopar va ser com si tornéssim al passat. Un viatge en el temps... però nosaltres canviats. Amb unes vides diferents i en el fons no tan diferents. Havien passat uns 9 anys de llavors.
En un principi no hi anava anar... no m'havien dit res, s'havien oblidat de mi. Vaig pensar que potser era un sopar dels de l'any del 94, però escollint qui volien que hi anés... la veritat és que encara no he sabut ni sabré la veritat, però el cas que una de les millors amigues, com li vaig preguntar sobre el tema i vaig dir que no m'havien dit res... doncs va fer que jo també hi anés.
El principi pensava que m'odiarien per això, per apuntar-me a un sopar on no m'havien invitat. No hi érem tots, però va estar bé.
Em va agradar recordar temps de primària, tot i que no van ser perfectes, tampoc. Però amb ells vaig passar com uns 9 anys junts si no contem la guarderia i sense contar la secundària, que per cert, allà va ser un altre pas. Va ser com una pausa per dir-ho d'alguna manera. Després va tornar a passar en acabar 4rt d'eso. D'alguna manera una altre etapa de les nostres vides s'havia acabat i començava una altre. Durant tots aquests anys les coses han anat canviant, nosaltres també.
Nosaltres ens hem fet grans. Vaig veure que no sóc l'única que recordo coses de llavors.
M'adono que potser sóc l'única que veu la vida com que se m'escapa de les mans, que em faig gran i no vull... i que sóc l'única que es ralla perquè ja no som adolescents... [tot i que no va ser la meva millor època, de fet va ser una de les pitjor, tot i que voldria tenir uns 16 anys i quedar-me en aquesta edat.. sent diferent i amb una altre vida]. Ells no pensen en que es fan grans, només se n'adonen quan fem aquestes coses (els sopars, recordar, etc.). No s'han quedat a llavors. I no pensen amb els adolescents, ni els perfeccionen. Simplement viuen la seva joventut, perquè amb 20 anys encara som joves i no els hi fa mal haver crescut, tot i que són conscients que passa molt ràpid el temps.
Però jo no ho veig així. També ho veig així... però és com que no disfruto pensant que tinc 20 anys. Em rallo pensant que ja he passat 20 anys. Que ja sóc massa gran.
Evidentment molts moments no vaig dir res...tan sols escoltava i mirava... i aquestes coses em fan pensar si mai ho faré... :(
Aquests moments em fan sentir inútil i moltes altres coses més.

PD: L'examen no m'ha anat bé.. ara venen 2 setmanes d'exàmens i més exàmens i treballs i més treballs...
El títol l'he posat en castellà perquè m'agrada més com sona, que no pas: retrobament.