Immersa en la soledat

La majoria dels meus caps de setmana últimament són així. Aburrits. Em passo la setmana pensant que necessito descansar, que arribi el cap de setmana... realment és així...
Em passo les setmanes i dies esperant que sigui un dia. Quan és aquell dia de seguida ha passat, perquè només eren unes dues hores, ni això. Aquell dia esperat pot haver anat bé o malament i de seguida que ha acabat aquell dia estic esperant i desitjant que passin uns mesos per tal de tornar a ser el mateix dia.
Un dia, que com he dit tant pot acabar anant bé o malament...
Normalment fins que no torna a ser el dia vaig recordant l'ocorregut de l'últim dia i fent suposicions o pensant en el què faré o diré el pròxim dia... o també em passaré els dies contant quan falta per l'esperat dia.
Mentrestant les setmanes seran lentes, i jo esperaré i desitjaré, que el que faci avui sigui per millorar el meu futur.
I em dono compte que estic fent més o menys com en el passat: esperar que en el futur sigui feliç. No sóc feliç. Visc esperant. Visc sola. Visc desitjant... i això no és bo. Però, faig coses! ... i es clar que en faig!
Els meus caps de setmanes són així... aburrits, sola i uns pensaments terrorífics s'apoderen de mi.
Hauria de fer feina, ho ser, però... s'hi està millor al llit, pensant, destruint-me, llegint.
A veure si amb una mica de sort passa el matí.
Els meus pares han marxat, no m'ho han dit fins que ha sigut massa tard, segur que expressament perquè no anés amb ells... però millor.
Els meus sentiments en aquests moments són de desaprofitar el dia, però és que si no fes això aniria a caminar o a córrer o faria deures.
Em passo el matí llegint llibres, anant a l'ordinador, sentir-me fatal per no fer res, o responent trucades del telèfon, que només serveixen per córrer per agafar-lo: de familiars demanant pels meus pares, que encara no sé ben bé on són, o amics demanant pel meu germà.
La meva habitació s'hauria de posar una mica d'ordre, o hauria de fer alguna cosa de profit... però aquí estic, sentint-me inútil acabada.
Ahir a la nit estava igual. Anys enrere em posava trista que mentre jo estava a casa l'altre gent sortia, però ara ja ... "més igual", "m'he acostumat".
És com si simplement jo no existís. Podria morir i la gent del meu voltant estaria igual.