Avui estava molt contenta perquè venia l'amiga meva que vaig fer quan vaig estar ingressada. De fet m'ha fet molta il·lusió veure-la. I li he dit que la trobava a faltar molt, i és veritat.
Però de seguida he vist que ella coneixia a molta gent perquè ella ha estat ingressada 3 anys. I he començat a pensar que potser amb ells es portaven millor que a mi. O sigui que ella estimava més els altres que a mi.
I he començat a pensar que joder... que per què no dic res? i sembla que no m'importi i no és així. Tinc moltes ganes de parlar amb ella, però no se m'acodeix res... Li tinc moltes coses a dir, fins i tot tinc ganes d'explicar-li lo que no li vaig explicar el prelaboral.
I també potser té raó la X, de nou... sí, perquè ella no em deixa ser amigues de les persones que no ho porten bé. He començat a pensar en què em vull tornar a fer mal, talls, i que vull deixar de menjar i no sé coses aixins...
Però jo l'estimo tant a ella com amiga. De fet ara m'estic imaginant que fem un trilió de coses juntes... però què? Tot es queda en un podríem fer i no en un hem fet.
Ojalà fem el "camino de Santiago" com vam dir a l'hospital.
També m'encantaria que vingués pel meu cumple, que falta "molt poc" (una mica més de un mes!!!). Junt amb les meves altres millors amigues (2) i junt de la noia que em va agradar un cop, que som amigues.
Ojalà que el meu cumple sigui inoblidable amb ella i la gent que vull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada