Em vull morir.

Em vull morir.........😢😭

La vida.

Tinc tot un finde al meu davant. La vida passa. No tinc res a fer. Tot és una merda... no vull ser negativa, però..
Mireu jo pesava 80 als 14 anys, em vaig aprimar 15 kg i vaig estar amb aquests kg molts anys, fins que els 19 vaig començar a vomitar, després més tard, vaig deixar quasi de menjar, allà als 21, em vaig aprimar a 59kg, ja ho sé tampoc és tant no? Però és que el principi anava molt bé deixar de menjar, però un bon dia per la nit vaig començar a fer afartaments. Després em van ingressar pel TLP, que tirava coses per les parets i a les persones, i també li vaig tibar els cabells a me mare, que per cert, encara no li he demanat perdó (ella es va posar a plorar, i estàvem davant de la família, li vaig fer perquè va dir a la família que havia deixat de menjar, i jo no acceptava que digués allò perquè no era veritat, no havia deixat de menjar del tot...).
Total que quan em van ingressar em vaig començar a engreixar... i fins i tot vaig perdre la forma física, perquè jo anava a caminar i anava rapidet, amb una colla que anaven a caminar (són gent de l'edat dels meus pares, però per mi són com uns amics, els vaig fer a la coral, tot i que jo no parlo gaire però bueno...).
Per què us explico tot això? Doncs perquè tot això encara no ha acabat. Us penseu que he deixat de pensar en tornar a deixar de menjar? Doncs no, no he parat de pensar-ho. Però em dic a mi mateixa que després serà pitjor, perquè quan no menjava, "molt bé", em vaig aprimar, però quan tornava a menjar, em vaig engreixar més de lo que pesava, bueno, el què pesava al principi de tot, 80kg.
I sí, també encara penso en vomitar, de fet a vegades ho he tornat a fer en dies puntuals. Però ara ja intento no fer-ho mai. Però els pensaments hi són.
Però el què no aconsegueixo són els afartaments... ni aconsegueixo la forma que estava abans. Quan anem a caminar no els atrapo, sí, van molt ràpid, però a mi no sé què m'ha passat.
I us juro que quan faig un afartament de menjar jo m'odio tant...
Per què m'agrada tant el menjar? Us juro que faig lo màxim per no menjar tant..., però quan m'agafa aquella ansietat amb el menjar... tot lo que he vigilat uns dies enrere a la merda tot...
I llavors és quan em venen els pensaments de vomitar o de deixar de menjar, perquè m'és més fàcil deixar de menjar del tot... tot i que es passa fatal i tot és un bucle.
No estic dient que deixeu de menjar...
Les coses bé.
Però jo no entenc..per què em costa tant.
I llavors l'altre cosa és que a vegades em venen les ganes de morir-me, perquè la meva vida és una desgràcia...
M'agradaria fer com els de la meva edat (24 anys), que és lo normal... Viatjar, sortir de farra, currar i disfrutar de les oportunitats.. Però és que jo no tinc amics.
I encara sort que estic al prelaboral, que he tingut oportunitats de fer coses gràcies això, com per exemple fer de model, ballar amb una professional, que estic en procés, fer expressió corporal.. que guai, penso en això i penso que això és guai. A veure, el lloc, el prelaboral, és un lloc que et preparen per treballar i si tens trastorn mental.
La veritat és que si no estigués al prelaboral estaria acabada. I sabeu què? que quan se m'acabin els diners no sé com ho faré per anar allà... pel gaso-il... Jo no treballo i se m'estan acabant els diners, de fet, acabo de pensar... per què us estic explicant lo dels diners? Sóc tonta tio.
Bueno ara ja he soltat mitja vida.
Sabeu què? També estic nostàlgica...
Ojalà algun dia de la meva vida estigui contenta de la meva vida, ojalà algun dia pugui estudiar psicologia, ojalà algun dia tingui amics, ojalà algun dia pugui viatjar, ojalà algun dia ser més independent... ojalà ojalà ojalà...

Pués nah.. aquí estamos.

No entenc per què merda tothom és més feliç que jo. Bueno de fet jo no n'estic gens de feliç... però no puc fer res per canviar-ho perquè jo quasi no parlo. No sé què dir, és una merda.
Com és que hi ha gent que se'n surt tan bé i jo no?
Jo conec persones que abans estaven una mica com jo i ara són felices, sens dubte però, passen els anys i jo estic igual... és que no canvia res...
Jo em vull morir tio... i per què merda menjo tant per berenar....? Tot és una merda...

Avui estic molt...

Sóc tonta tio, TONTA, TONTA, TONTA....
La meva mare està boja, igual que el meu pare i el meu germà també, tots ho són.
Quan el meu pare no fa res (de cridar i totes aquestes coses)llavors me mare es fica amb mi tio... i em crida i jo no li he fet res. A sobre que la defenso quan el meu pare es fica amb ella.
I amb mi es fica tots de la meva família. Però és que el meu pare no us podeu imaginar com em crida i m'insulta... tot i que per mi ja és lo normal. No sé. Avui estic molt trista, de fet molts cops ho dic això.
Què serà de mi?....
Sabeu què em passa ara? Que els de la coral (jo estic en una coral, per si no us recordeu o no sabíeu) doncs els de la coral van de viatge 3 dies i jo tinc un problema...bueno 2.
El primer és que tinc hora amb una psicòloga que no és la de tota la vida, és una especialista d'una altre cosa que em fa falta anar, no us diré de què és, encara que potser alguns ho heu pensat. No deixaré d'anar amb la quina vaig, només que un dia tinc hora amb aquesta, i clar per demanar una altre hora a saber quin dia em diu......... és un dels dies que aniríem de viatge...
El segon problema són els diners... No hi ha més a dir.
I avui tinc que fer un pagament ja... i evidentment no els tinc jo.
I sóc tan "guai", que encara no li havia dit al meu pare, per por als seus crits i perquè jo ja havia decidit que aniria a la psicòloga... però ara a últim moment estic pensant si anar o si què, tot i que ara segurament ja he fet tard.
I tot plegat em fa estar trista.
No sé si m'enteneu.

Sempre igual.

Avui quan he arribat a casa m'he trobat als meus pares discutint...........
La meva mare feia aquella cara, com si anés a explotar plorant o algo així.
Li he preguntat al meu pare que què havia fet? Ell ja m'ha contestat cridant, i m'ha dit que no havia fet res, que estava al sofà dormint, o algo així.
Però per què estaria de la manera  que estava me mare, si no li havia fet res el meu pare? Jo crec que sí, que el meu pare li havia fet algo. Total que me mare ha marxat de casa i no sé on ha anat, ara crec que ja ha arribat, perquè he sentit soroll.
Jo estic farta del meu pare, sobretot ell. I me mare tio, que no fa res al respecte, es podrien separar i ale, però no tio. Ella sembla que li agradi que la maxaquin, no canvia ni res de la seva vida.
No, potser ni el meu pare ni la deixaria que marxés, però jo si fos ella, o una de dos, o em suïcido o intento canviar coses.
És que el meu pare des que té whats s'ha tornat pitjor. A veure de fet a mi em cridava molt. i em matxacava contínuament, però ara és me mare. No sé si ho passo pitjor ara, o quan m'insultava a mi cridant....
De fet estic fent igual que me mare... jo tb diria o em suïcido o canvio, i pensaments suïcides ja en tinc ja.. i canviar no sé si puc.. de fet no puc canviar.. jo intento, però a veure si no tinc amics no tinc amics...molts cops tinc ganes de fotre'm pastis i ja està. És que no sóc feliç sabeu?

hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una nena que ja de nena no era molt feliç. Sempre havia estat una mica rexonxeta i fea per ella mateixa, SEMPRE, no recordo dia que no ho pensés, potser alguna vegada quan tenia 3 anys encara no ho havia pensat.
Ella no tenia cap germà ni germana i era lo que més desitjava en aquest món. A la infantesa tenia amics, bueno, més aviat amigues. Però molt sovint aquestes nenes deixaven de banda a ella, la protagonistes i per dins seu no anava bé, ja que molt sovint els nens són dolents.
Als 6 anys esperaven un germanet per ella, però no va anar bé i la seva mare va haver d'avortar. Finalment als 8 anys va tenir un germanet. Ella estava molt il·lusionada, per fi se li havia fet el somni realitat.
Jo ja no recordo dia que aquesta nena fos feliç. Mai ho ha estat.
Quan va néixer el seu germanet totes les mirades i tot anava cap al seu germà. La mare de la nena va obligar-la anar del cole a casa i de casa al cole a peu, sola, quan tots els seus companys els anaven a buscar amb cotxe.
Jo crec que li va afectar molt que la seva iaia estava molt pel seu germanet.
Tot i així sembla que a simple vista tampoc fos tan desastrosa la seva vida... però creieu-me per ella ho era.
Quan tenia 8 anys feia veure que en tenia 6 i sinó s'imaginava el seu futur. Mai li agradava ser com era, no volia ser qui era.
Als 12 anys va passar de fer primària a fer secundària, com tot nen/a ha de fer per força.
Des del primer dia de 1r de la ESO no deia res, i des del primer dia li van fer bulliyng. Potser el primer dia no era bulliyng, però la tractaven malament.
Potser el fet que no tingués res a dir el primer dia de classe de primer d'eso, o els 4 anys venia ja de la infantesa, perquè sempre he pensat... Per què era culpa aquell maleït dia no vaig dir res? O per què encara sóc com sóc.... no dic res i bla bla bla?
Potser perquè a la infantesa ja em van fer masses coses, NO HO SÉ.
Creieu-me quan us dic que no volia ser jo, quan em preguntava perquè no deia res.....
Quan vaig acabar la ESO vaig començar 1r d'estètica, NO HO VOLIA FER, però era per fer alguna cosa mentre no tenia l'edat per fer el curs pont. Vaig fer els 2 putus anys d'aquella merda. Potser deia alguna cosa més, però poca més. Estava sola, com sempre.
Vaig fer el curs pont, d'un any, i també molt sola. Vaig fer el grau superior d'educació infantil, i en el fons també sola, però ja deia algo més que a la ESO.
I ara estic en el prelaboral d'ampans. Un lloc on persones amb trastorn mental podem anar per preparar-nos per treballar. Tampoc és que estigui amb moltes amistats, però allà em sento acollida, però en el fons també sola. Potser és un problema que tinc jo, no, potser no. Ho és.
M'he saltat moltes coses que han passat, però que si heu anat seguint el meu blog segur que sabreu.
Estic en un mar de dubtes. Les profes del prelaboral, bueno les monitores em fan moltes preguntes... i jo no les ser respondre...
Sabeu? Tinc 23 anys a punt de fer 24 i no havia tingut mai novio, ni un liu que durés més de una nit. Tenia lius de una nit de borratxera. Allà al prelaboral vaig conèixer a un que ens vam liar, i vam estar de finals de desembre fins ara el febrer... però en amagat, ell no volia que se sabés... i aquest dilluns passat em va deixar per una altre noia, i endevineu... amb aquesta no li ha faltat temps, ja ho saben tots els del prelaboral. Però sabeu què? Que jo sortia amb ell, però en el fons no sé si m'agradava. Era una cosa molt rara... i tot i així em sento trista.
I ara mateix tinc ganes de vomitar tot el què he menjat, perquè m'he passat i no em vull engordar sabeu?

bfff vull posar més coses però no sé com fer-ho perquè quedi bé, és que ho vull posar tot però bueno en fi.
A la merda, que és una merda entrada. WTF?

Coses.

A les meves entrades he tingut dies de tot... en el passat crec que molts alts i baixos... i potser ara amb la medicació nova vaig millorar una mica, però no significa que estigui bé o que sigui feliç. No, no ho significa. Però bueno..., és lo què hi ha... lo que em fa por quan deixi d'anar amb la x (psicòloga). Jo crec que faré qualsevol cosa per seguir anant... tot i que de moment no arriba aquest moment.. doncs vaig fent...
A casa meva les coses han canviat, no és que el meu pare hagi millorat en allò d'insiltar-me i tota la pesca, de fet tot el contrari... ha empitjorat.. ara sembla que no em crida tant, o sigui quan a ell li dóna la gana m'insulta com abans i tal però és que ara a més a més sembla que s ha tornat boig...
Des que al mòbil hi té whatsupp s ha tornat boig total... controla un munt a me mare, un munt és un munt... i crida molt, com abans i sento a me mare plorant i tot plegat és una merda. La controla, la insulta, només el vol per ella.. i ella plora, i altres coses, després bé el meu pare el darrere i no deixa estar a me mare fins que ella torna a deixar-se controlar..
Les coses amb el menjar pues segueix anant malament. A veure no tinc ni anorèxia ni bulimia , però la cosa no va bé.
I tinc un altre tema molt preocupada, però no el diré per aquí, de moment...