Cada dia caic

Cada dia dic que començaré de nou... però cada dia caic.
😯😭 (jo sé de què parlo....).
Perdoneu que escrigui tan poc, però en fi...

Estava molt contenta i estic molt trista

Avui estava molt contenta perquè venia l'amiga meva que vaig fer quan vaig estar ingressada. De fet m'ha fet molta il·lusió veure-la. I li he dit que la trobava a faltar molt, i és veritat.
Però de seguida he vist que ella coneixia a molta gent perquè ella ha estat ingressada 3 anys. I he començat a pensar que potser amb ells es portaven millor que a mi. O sigui que ella estimava més els altres que a mi.
I he començat a pensar que joder... que per què no dic res? i sembla que no m'importi i no és així. Tinc moltes ganes de parlar amb ella, però no se m'acodeix res... Li tinc moltes coses a dir, fins i tot tinc ganes d'explicar-li lo que no li vaig explicar el prelaboral.
I també potser té raó la X, de nou... sí, perquè ella no em deixa ser amigues de les persones que no ho porten bé. He començat a pensar en què em vull tornar a fer mal, talls, i que vull deixar de menjar i no sé coses aixins...
Però jo l'estimo tant a ella com amiga. De fet ara m'estic imaginant que fem un trilió de coses juntes... però què? Tot es queda en un podríem fer i no en un hem fet.
Ojalà fem el "camino de Santiago" com vam dir a l'hospital.
També m'encantaria que vingués pel meu cumple, que falta "molt poc" (una mica més de un mes!!!). Junt amb les meves altres millors amigues (2) i junt de la noia que em va agradar un cop, que som amigues.
Ojalà que el meu cumple sigui inoblidable amb ella i la gent que vull.

Holi

Estic trista per dins. Crec que pel simple fet de no haver anat a un lloc. És que sóc tonta... Ara que estic apuntada a un lloc on es fan coses doncs no hi vaig perquè em fa mandra...
Però avui per fora estic contenta.
He decidit que deixaré de menjar, per el moment nusé, és que després de menjar em sento tant malament que mira... de moment ja començo amb el berenar. Espero no sopar res.
Muaks petonets!

https://www.youtube.com/watch?v=1tDS324_sqE

"Todo bién, nada maal!!"

Estic enganxadissima a aquesta cançó!! ^^

Res tornarà com abans...

Com cada any per sant esteve feiem dinar familiar per part de me mare... però aquest any no va poder ser per salut. Però vam passar el dinar a avui. Però ha sigut un desastre total... la meva cosina, que jo l'estimo tant i ella a mi no m'estima. (No ha vingut...). Tampoc crec que estimi la família per part de mare, és a dir, tota la meva família.
El meu cosí gran, el més gran no ve els dinars familiars per el meu pare. La dona del meu altre cosí gran tampoc es porta bé amb la meva família.. i per tant ja no ha vingut ni ell ni els seus fills (del meu cosí)...
Total que me família és un desastre total
... i res tornarà a ser com era abans...

Sentiments

Ella estava en un lloc fons i endins, com si d'un pou es tractés. Però era la seva ment.
Ofegava les seves penes amb l'alcohol. No sap què li passa. Es sent trista.
A l'hora de parlar no deia res.
Un dia després d'anys, no sap per què però va dir algo. Però tothom la va ignorar.
Llavors tots esforços per intentar parlar no serveixen per a res.
Ella li agradaria ser una persona normal.
Ella estima molt a la seva cosina petita, en canvi ella no li fa cas.
Ella vol parella, però no arriba. Des dels 14 anys que la seva amiga li diu que ja arribarà. Però així passen els dies, els mesos, anys.... 15,  16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24... quants més han de  passar? Creieu que ella aconseguirà parella? Que ella estimi i sigui estimada? Possiblement si continua com fins ara doncs no.
Està nostàlgica i no sap per què.

Sentiments.

 No sé què em passa.

Cançó que avui aquesta noia no pot parar d'escoltar-la.♥
https://www.youtube.com/watch?v=e8vI0pYLcYU

Una història en fets reals

Una història en fets reals.

Ella estava corrent perquè els nens de la classe l'estaven acorralant. Però un dels nens li va agafar la seva motxilla i li va treure la motxilla. Es van començar a passar la motxilla entre ells. Ella n'estava farta... però el què més l'angustiava era que algú de les botigues del poble veigués allò. Ella es sentia agredida, i el què menys volia és que algú la veiés.
Mentre es passaven la motxilla es reien d'ella. I ella, com he dit abans, lo que més es preocupava és que la veigués algú conegut.
Ella tot això no ho parlava amb ningú. S'ho guardava tot per ella. Per això el menjar la feia tornar boja.
Quan aquestes coses els hi feien a classe es posava a plorar com una magdalena... i és que els seus comentaris la ferien. I li feien coses insuportables que no us podríeu imaginar.
Un dia dels què estava plorant va posar el cap sobre la taula cap per avall, perquè els profes no la veiguessin plorar. Quan va venir la profe va dir què em passava, i un dels líders li va dir que li feia mal de panxa a ella. I ella no va dir res, però al cap de bastants anys després pensa que hauria d'haver enfrontat i dir que estava plorant per lo què li feien, però igualment potser no valia la pena. La mestra no hagués fet res, perquè ho veien i no feien res.
Tornant per on he començat... ella va arribar a casa, va agafar un paquet de galetes i va anar a l'estudi. Passava els dies de la seva vida a l'estudi.
Un dia va decidir que volia perdre pes.
Va començar amb una dieta, però fallava. Després va continuar deixant el pa, les bolleries... anar reduïnt el menjar... però a vegades es descontrolava i menjava un milló de porcaries (bolleries).
Es penedia molt i un dia va decidir vomitar.
Al principi quan estava gorda menjava molta bolleria, quan els nens l'atacaven semblava que el menjar era el seu aliat. Però en el fons allò li feia més mal, doncs es penedia molt.
I quan va decidir vomitar i no menjar allò era tot un bucle.
Un dia dels què estava desesperada per el què li havien fet a la classe, va agafar una cuxilla i es va tallar. El primer cop que es va tallar. Després una mica més endavant va tenir l'idea d'agafar una maquineta i descargolar-la i tallar-se amb allò.

Una merda història basats en fets reals

Ho sento, no m'agrada gaire aquesta entrada perquè no l'he fet gens bé.

Si penseu lo contrari m'ho podeu fer saber amb un comentari d'aquesta entrada.

Gràcies!

El menjar em torna boja....

Hola!!
Sincerament només volia desfogar-me perquè sóc una gorda de merda i sempre que intento aprimar-me i miro amb el menjar després només tinc ganes de menjar xocolata... i bueno em foto un atracón de menjar... :( i no vull més això. Ho vull controlar...
Ups, i ara m'acaba d'agafar un pinxanso serio al cor, en serio. Em fa mal... Aiiiiii estic tant tipa.... :(
Algú sap si es pot ingressar per parar de menjar. O bueno el menys no fotra'm atracons...
I estic tant gorda... jo em vull aprimar en serio...
Ua no sóc experta en això professionalment, però diria que vaig passar de tindre  trastorn per afartament, a bulímia a un altre cop trastorn per afartament... i aquí estic.. tot i que algun dia també encara vomito.
A veure també hagués dit principi d'anorèxia i nerviosa, però no ho dic perquè no ho crec i no en tinc ni idea. Deixar de menjar del tot no ho vaig fer, però sí que havia reduït molt el menjar. Després el cap d'unes setmanes vaig tornar als afartaments i quasi no menjava i quan feia afartaments a vegades vomitava a vegades no. Per això... que era una cosa rara... potser mai he tingut cap trastorn alimentari. No bueno, això sí segons la meva psicòloga. I a més em ralla molt el meu pes... i intento tenir un control, però em descontrolo de seguida menjant i sentint-me com una merda.

En fin...