Com odio la vida

Vale. S'ha acabat. Res tornarà a ser igual. És broma se me'n va la pinça... ja no sé què posar.
Ja m'he cansat del blog.
Però això no vol dir que el deixi, vol dir que no ho sé. No sé res.
Odio els meus pares, odio la gent falça, odio la gent que fingeix ser algú que no és, i potser jo sense adonar-me'n ho faig. Per què qui sóc?
Bé, sóc algú que no diu res, i que no té res a dir. Algú que no sap qui és. Això sóc.
Avui estic trista. Sincerament? Doncs perquè la noia que m'agrada, que pensava que ja no m'agradava, només com una amiga, doncs resulta que no crec que sigui així. Segueixo igual. Perquè he vist una cosa que m'ha posat trista.
També estic fastiguejada perquè me mare m'ha dit que era veritat que m'he engordat. Normal no? Tinc que fer el màxim per tornar a pesar com abans, el menys com abans.
Odio si hi ha algú que em coneix que estigui llegint això i després faci com si res.
Odio, odio, odio.

Un resum de me vida

És una merda, és una merda.
Em fa mal la cua del cap d avall que tenim tots. Un dia a 6è o 5è de primària vaig caure unes quantes escales, que em vaig fer molt mal i crec que des de llavors el tinc trencat. Intento totes les maneres que no em faci mal, però em fa molt mal.

La meva vida segueix igual que altres entrades.
Només estic al llit. Quasi tot el dia al llit dia rere dia.
Un no pot viure així..
He arribat a la conclusió que tinc fòbia social... perquè tinc pànic a segons quines coses, quan em diuen per què dic que no ho sé, perquè és la veritat, però anar pensant, etc. segurament que és fòbia social, com per exemple buscar feina. Sinó per què em fa tanta por buscar feina? Per tot. Haver de deixar cv amb persones que no conec, sortir de casa... i després si truquen quin pànic.

I quina gana cagum déu. He intentat fer àpats suposo que normals i segueixo tenint tanta gana. No sé què tinc que fer per no tenir gana.
Estic quasi segura que alguna cosa dins meu no va bé.

I els putus dies passen lents.. i un dia et despertes i tens 22 anys i vols tornar enrere (NO PEL QUÈ VA PASSAR LLAVORS) sinó perquè tens ganes de VIURE amb 16 anys.. però això no serà possible. 1r perquè no es pot tornar enrere al passat i 2n segurament em passaria lo mateix.. tenia tanta vergonya era tan introvertida, era tan fea.. diferent.. tots es van ficar amb mi.

Publicat del meu mòbil. Vagvgagavagavaga. Farta d estar al llit.

Penso en hospitals i baf m encanta.

Vull ser psicòloga.. 😍❤♡

Vale ja està tranquil.litzat ina ja t 'has deixat anar.

Entrades

No sé què em passa. A simple vista res. Però a casa meva tot és complicat. Hi han discusions i no m'entenen gens. Tinc que anar a l'habitació del costat que dic jo. Abans era una fan de les series, els dies de cada dia. Però ara no puc...per culpa del meu pare i germà. Un a l'estudi i l'altre al sofà, com vaig dir l'altre dia, però és que és veritat... Abans el meu pare treballava de nit.
Tot i això no és només això. Jo estic avorrida, farta. Bàsicament això no és vida.
I el menjar.. ara no sé com és que tinc tanta gana..😯i el què arribo a engordar... em fa molta por a tornar als 80...

No tinc lloc

A casa meva a penes tinc lloc per mi
, per estar sola. El meu germà de 14 anys m'ha agafat l'estudi, on tenim l'ordinador. I el meu pare està tot el dia al menjador, si no treballa. Menjador, on hi ha tele.
Jo només puc estar sola a la meva habitació o la del costat, on hi ha un llit. Ja està. Ara mai em deixen l'ordinador ni la tele.
No m'entenen de res. I hi estic durant tot el dia. A l'habitació del costat. I només puc estar amb el meu mòbil, que quasi no parlo amb ningú.. o llegeixo que ho faig per obligar-me a fer alguna cosa de profit. Sinó dormo o estic estirada sense fer res. Molts dies ni em vesteixo perquê ja no surto de casa i no tinc res a fer. Últimament porto amb uns dies de no sentir res,  d'estar neutre. I no hi ha res més que no suporti això. A on és la meva felicitat o les ganes de passar-ho bé o sentir-me plena? I la tristesa on és? No sento res. Us passa això?
Per què ara no escriu ningú, no em fa comentaris?...
Tinc gana. No ho suporto.

Quan el teu blog no té visites

Fa dies que no escric. Fa no gaire se'm feia impossible deixar d'escriure al blog... i si no havia escrit un dia era molt raro, en canvi ara una setmana... de fet, ja penso que és molt una setmana, però se'm fa menys estrany de quan renovava cada dia. No sé si m'explico.
En realitat si no escric és perquè no tinc res per a escriure. I com els meus pares crec que d'alguna manera saben el què penjo, és per això que no escric tant diàriament.
Però no hauria de ser així. Hauria d'escriure tan com em dongui dels collons, que no en tinc.
Avui estava pensant en els dies de bullyng que en un passat havia tingut. Perquè un noi per whats em parla de lo seu. La veritat és que quasi ningú sap tot el què m'havien fet. Avui un noi ha sabut una mica més que ningú.
I la veritat és que ningú sap més que tu mateix sobre el sofriment que ha passat cadascú.
I per més que expliquis el què va passar seguirà sempre igual.
Només un mateix coneix la veritat.

Entrada sincera.

Crits, crits i més crits. Em recorda a l'estiu abans d'ingressar. Crec que les pastilles no em fan efecte. Odio la meva família. Els odio i cada cosa que fan només serveix perquè els odïi més.
Ni puc escriure tranquil.la per ells, perquè em miren el blog, o això crec. Potser tothom em mira el blog.
Totes les putes coses que em fan ganes de trencar ells... i per això em van ingressar per primer cop a la vida, per tirar coses, però després més endavant em van dir que eren per encara més coses, i tot sumava i ajudava a que m'ingressessin.
Llavors els meus pares van "canviar" per un curt temps ingressada. Però era mentida. Va durar poc, perquè després de tornar de l'hospital, potser van passar uns dies diferents, però a la llarga seguien sent els mateixos jilipolles de sempre. O potser simplement era jo. Jo que no tenia paciència ni res.
M'he engreixat des de l'hospital i és una merda.
Primer em vaig aprimar uns 5 kg, abans d'ingressar, tot i que volia aprimar més. Però diguem que no menjava com tocava..i no podia evitar fer afartaments, tot i que el principi sí que podia evitar-los.. llavors era una merda perquè m'engraixeria fent només afartaments.. i el cap de no molt vaig ingressar a l'hospital, per lo de tirar objectes.
Després de l'hospital em vaig engordar els 5kg que havia perdut, i a sobre n'havia guanyat. Quan vaig arribar a casa seguia fent afartaments, tot i que no de la mateixa manera perquè me mare estava advertida. Total que finalment m'he engreixat 10 kg, perquè no sé quan després de guanyar els 5kg perduts, vaig engordar els 5 kg més 5 més. I no vull tornar a pesar 80kg, com quan tenia 14 anys..
Allò que diuen efecte rebote, no? Vaig aprimar 5 kg ràpids però després vaig guanyar el doble.
Ojalà fos anorèxica.
I una part tinc ganes de tornar a l'hospital i l'altre no. Ens donàven molt menjar eh. I tot i així em falava bulleria.
A vegades, tot sovint tinc ganes de prendre pastilles per acabar amb tot. No faig res en tot el dia.

Tristesa

Estic trista, per això escric.
No sé ni el per què. Però ho estic.
I no puc posar res més que això: Estic trista.