Tot és un avorriment.
M'avorreixo molt. Molt molt molt i molt.
Crits del meu pare, crits i crits.
Sempre sóc tonta que faig el què no toca. Sempre la pifio. Dic el què no toca. Parlo massa o parlo de menys. Mai faig bé.
M'avorreixo. M'avorreixo infinit. No tinc res a fer.
Sento una espècie de buit, que arreglaria menjant alhora no, tallant, bevent, i alguna cosa més. És una mena de desesperació que no sabria dir.
I ser que l'estic pifiant explicant-vos tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada