Ah que guai.... ara resulta que tot és culpa meva. Tot ho començo jo, no? Si no hagués demanat la contrasenya no m'hagués passat allò, oi?... Si és que...
N'estic farta... no ho suporto. No puc més. No els aguanto... Resulta que ho expliquen a tothom, li va explicar als pares dels seus amics fins i tot, ara només explica la seva versió.... I els seus amics em tenen por..., sóc una monstra... hòstia... que he fet jo perquè mai m'acabin d'anar bé les coses? M'ho mereixo? Dec haver fet alguna cosa, segur, perquè sinó no m'explico perquè em va tan malament TOT.
Sóc tonta sóc tonta sóc tonta...
En fi... vaig a mirar Polseres Vermelles (és lo que faig últimament, tornar a mirar tots els capítols).
Avui no em surten les paraules.
No tinc alè per caminar.
Una finestra se me’n porta
i no tinc forces per tornar.
He viscut un temps despert,
he viscut un temps somiant.
He viscut un temps serè
i he viscut un temps com cal.
Res tornarà a ser igual
i lluitarem fins al final.
No tinc alè per caminar.
Una finestra se me’n porta
i no tinc forces per tornar.
He viscut un temps despert,
he viscut un temps somiant.
He viscut un temps serè
i he viscut un temps com cal.
Res tornarà a ser igual
i lluitarem fins al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada