La meva petita història

La meva vida no és d'aquestes tan interessant, sinó més aviat el contrari... no sóc la típica popular i tampoc sóc la típica "freaki", podríem dir que estic una mica aïllada.
La meva infantesa va ser més aviat normal diria jo, amb dies millors, i com tothom dies pitjors...però tot va començar a complicar-se als 12 anys.
Jo vaig començar la ESO i no ser per quin motiu no em relacionava amb la gent, amb els de la classe, dic jo que seria per com em van educar, molta timidesa, falta d'amor i carinyo, faràs la pena, etc.
No van tardar gaire a fer-me bulling els de la classe. Però lo pitjor que no tenia a qui apoyar-me. La meva millor amiga de tooota la vida, a la classe no parlava amb mi, perquè jo no deia res, era com si només ens coneguéssim fora de l'institut, no només em passava això a l'institut, també em passava a la família, tinc una cosina, tres anys menys que jo, que quan estem amb la família molt bé, però quan estem amb molta més gent passa de mi completament, i jo em sento marginada i estúpida, però clar això no és culpa de ningú més que jo mateixa. Jo sola m'he fet tot lo que tinc, jo era la quina no parlava, jo sóc la "rara". La pregunta és perquè? quin era el motiu que jo no parlava? A veure sí que parlava, però vaig arribar a l'institut i amb els companys, etc. jo no deia res, i em vaig quedar sola.
A part de tota la classe, sobretot els nens que em feien la vida impossible, les amigues de la meva millor amiga em feien sentir malament perquè les seguia, perquè no volia quedar-me sola. M'havien insultat dient-me que era com un gos que seguia el seu amo, i moltes altres coses.
Mai m'ha agradat fer-me gran, però és llei de vida i ja tinc 20 anys, tot i que sóc molt jove...em sento frustrada quan penso amb l'adolescència, va ser com si no existís. No ser si és normal però quan veig adolescents els envejo i m'alegro per ells clar.
Sempre des dels 12 buscava ser feliç i sortir del forat negre, que va durar 4 anys, però no va ser fins als 16 que va canviar alguna cosa, vaig acabar l'institut i vaig fer un CFGM (grau mitjà), allà potser em vaig espavilar una mica, però lo que es diu amistats no vaig trobar allà. Als 19 per fi, semblava que les coses milloraven, i a poc a poc crec que m'acabaré sortint de la meva negativitat, però vaig fent passos enrere i uns quants endavant.



Què penseu gent?? comenteu!! :)