PENSANT

He d'admetre que tot i les temporades que em sento molt malament, feia anys que no portava tant temps sentint-me bé, més o menys plena... Crec que això és gràcies a una de les meves millors amigues que viu a casa meva. Cada dia em llevo i el menys tot el matí l'aprofitem. He de donar mil gràcies a ella de veritat, perquè no us podeu imaginar com era tot quan no hi era.
Estic segura que quan arribi l'estiu, que ja no hi serà, em tornarà a passar... no em sentiré plena. Tot el dia sense saber què fer, a casa sola, em poso a una habitació on no bé cap de la meva família, i passo gairebé tot el dia a l'ordinador...Discutint amb me família si els veig... Estar hores sense fer res, sabent que no aprofites res... per això ja fa temps que vaig a caminar cada dia, a part per fer exercici.

És que estic tan segura que un cop marxi ella, sentiré que no valc. Sabeu que és passar-se els estius així sense fer res, quedar molt de tan en tan amb la meva altre millor amiga, que ella ja té una colla, i per això no la veig tan. i sentir-se buida, sola i que no serveixes per a res... de fet des dels 16 estic intentant que això canviï!!! tot i que fins els 19 anys no van començar a canviar coses. He fet passos endavant i tres enrere, com aquell que diu i tornar avançar, etc. Però crec que el final potser m'anirà bé no? M'estic llegint molts llibres de psicologia!! Vaig a la psicòloga, vaig apuntar-me a la coral i m'encanta, faig natació, vaig a caminar cada dia, quan vaig al cole intento i m'esforço a parlar i a fer-me amb la gent, m'esforço i intento ser positiva! em dic a mi mateixa que tot són imaginacions i que la gent no pensa malament de mi... per tot això creieu-me que és un gran esforç per a mi..., per carnaval, vaig col·laborar amb el carnaval infantil, tot i que no va anar bé... ho vaig intentar..., estudio per treure bones notes, cosa que a la ESO treia 0 tot i que crec que m'esforçava, i ara trec molt bones notes..., no és una cosa gaire admirable, però he sortit de festa sola, per algú que em va aconsellar que surtis i fes noves amistats, no us ho aconsello la veritat, sobretot un cop que els 15 vaig sortir, la vaig tajar tope i entre altres coses, els de la meva classe que em van trobar, no oblidaré mai el que va passar... que em van començar a empentar i bueno etc. etc. me callo perquè no tinc ganes d'explicar res més.
Crec que per tot això, que estic intentant millorar el final me'n sortiré i m'anirà molt millor, espero, o això vull creure... perquè què penseu que podria fer perquè em vagin millor les coses? perquè tot lo que puc ho vull fer...
Si hagués de dir una cosa de la que estic orgullosa de mi, és tot el que faig per intentar canviar, i que estic intentant tirar endavant, perquè la vida de ningú és fàcil, però no ser si tothom faria lo mateix en el meu cas, ja que mireu que us diré, un cop als dotze anys, una de les meves millors amigues actual, em va dir que si fos jo no sap si suportaria viure. Els quatre anys de la eso podria dir que han sigut un dels pitjors de la meva vida, ojalà no passés res pitjor, però em jugaria algo que hi hauran coses pitjor, però és que això és la vida, i que penso seguir lluitant sabeu? que potser el final em canso, si d'aquí uns anys la cosa segueix igual, però que de moment no em rendiré i qui no li agradi que s'hi posi fulles, jo buscaré la meva felicitat i la trobaré!


En fi, de veritat gràcies a la meva amiga, que gràcies a ella em sento millor persona, sento que dia a dia val la pena lluitar, i gràcies a ella em sento plena durant un temps molt seguit que feia anys que no em sentia així!!!

pd: si algú es sent identificada/at amb els meus sentiments, o algú vol compartir la seva situació comenteu que no menjo :P
ah, i si algú veu això i pensa que sap qui sóc segur que no ho sóc