No volia tornar a casa no volia.
Un cop que surto i tinc que tornar pel meu germà... Això no és just.
Avui he anat de compres jo sola, i el tornar com tornava amb la meva amiga, m'ha dit si volia anar a sopar amb ells i la seva colla.
Després de sopar hem anat a fer el got. Jo havia de tornar a les 12 perquè donava la casualitat que avui sortien els meus pares, cosa que mai fan. El meu germà no li donava la gana de quedar-se sol... Però he tornat a les 00:30. Inventant-me que acabava de sopar.
Té 12 anys. Jo als 8 anys havia de tornar del cole sola, ja que me mare cuidava el meu germà acabat de néixer, quan tots els de la meva edat els venien a buscar. En fi que és lo que hi ha pels germans grans.
Quan estava amb ells al bar, em sentia perduda. Moltes coses havien canviat de l'últim cop que havia sortit així, altres seguien iguals. Poques. La gent del voltant, el bar, les colles de la gent. Era increïble. El que passa el teu voltant mentre tu estàs a casa perquè no tens amb qui quedar. Havia oblidat que encara sóc jove. O més ben dit, m'havia acostumat a estar a casa i no recordava que la gent de la meva edat encara sortia. M'he frustrat. M'he sentit malament. Sí, vale, puc estar contenta perquè m'han dit d'anar-hi, però tot lo que m'estic perdent.
He recordat que vaig haver d'acceptar que m'hauria d'acostumar a no sortir. Ja ho havia fet. He recordat lo que em va costar acceptar això. Que no podia sortir per no tenir amb qui. Dels 12 als 15 sortia, perquè com aquell que diu m'enxufava. Ja que tan sols era com una ànima que no existia. Que estava pels voltants i ni sabies qui era. Als 15 vaig deixar-ho estar em vaig rendir. Vaig deixar que passés lo que tenia que passar. Em vaig quedar sola. Ja ho estava, però.
És molt injust. Avui estava rodejada de gent, però no deia res. Em sentia una merda com per variar. Perquè collons no se m'acudeix dir res?!
Cada dia, cada setmana, etc. surten i jo aquí a casa meva. Se'm fa tan difícil. Jo també vull sortir. Vull parlar i vull passar-m'ho bé. Com he dit mentre jo estic a casa, el temps passa i fora de casa la gent fa coses, jo en canvi estic ficada a casa. I això em mata.
Suposo que és normal que no pugui anar amb ells tot sovint ja que no són la meva colla, però és que no en tinc cap de colla.
Hey!
ResponEliminaCrec que estas mes positiva mica en mica;)
M'ha agradat llegir que has sortit amb la colla de la teva amiga, i crec que pot ser tambe la teva, poc a poc aniràs "connectant" mes amb ells i cada vegada seràs mes tu.
Espero haver-te ajudat.
Hola Anònim!
EliminaNo ho ser, avui ja torno a estar més negativa... Tan de bo que sí el que dius, però crec que no, casi porto 2 anys anant de tan en tan amb aquesta colla, m' és difícil parlar i si no t'ajuden és complicat, a més que són molta gent i costa més obrir-se. i segur que tots no m'hi voldrien, a més entre ells ja hi ha marrons de tan en tan, però això suposo que és amb totes les colles.
Tot i que m'agradaria crec que mai aconseguiré ser acceptada en una colla, no serveixo per aquestes coses... tret a Fonz que em va anar una mica millor tot aquest tema.
A veure si em quedo a positiva x sempre... :)
Jo la veritat és que vaig viure això durant molt temps. Vaig arribar a plorar a unes colònies i tot, i suposo que per coses de la vida, vaig poder parlar-ne amb una professora. En vaig parlar i em vaig obrir a ella. I ella em va dir que l' única manera de trobar el teu lloc al món, era creient en tu mateixa. I si, és quelcom tòpic i que tothom diu, però t' ho dic que jo ho he pogut provar. El dia que vaig tenir la valentia de demostrar que existia va ser el dia que vaig començar a formar part d' un grup realment magnifíc. I supos que amb el temps que vaig estar cohibida vaig també ser bastant injusta jutjant als altres, i quant vaig començar a obrir-me, cada vegada vaig veure la gent sent més bona persona. És estrany i difícil d' entendre però també és natural, perquè les persones tenim la dèria d' obrir-nos als que s' ens obren. És per això que m' agradaria dir-te que creguis completament en tu mateixa.
ResponEliminaMoltes gràcies Juls!
EliminaTindré en compte el que m'has dit!! Jo porto tota la vida així tret de l'infància, tot i així algo he millorat... potser a poc a poc.. :)