Com molt bé sabeu si llegiu les meves entrades, avui he anat a fer una caminada al Cadí!!! Ahir en vaig fer una altre al meu poble de nocturna i no em va anar tan bé com l'última que vaig fer... però va anar millor del que pensava que aniria!
El cas és que vaig començar anar amb el meu pare i com sempre em va abandonar, em vaig quedar sola, però des de que estic a la coral doncs a les caminades em solo trobar a més gent! I petits moments, però vaig estar amb algú.
Però el que volia explicar és lo d'avui i no lo d'ahir.
Ahir quan vaig tornar de caminar no vaig poder dormir, com sempre, no sé ben bé a quina hora vaig aconseguir adormir-me, però a les dues sé que encara no havia pogut dormir.
A les 5:25 el despertador. Lo pitjor és que havia de conduir jo! Una hora i algo de viatge.
Hem estat vuit hores fent la caminada. 17 km i algo amb moltes pujades i baixades.
El problema és que resulta que crec que tinc vertic,vaja diria que sí el que passa que no ho vull admetre. Hi havien unes esbalçades (no sé si és correcte em refereixo que es veia tota l'alçada), semblava que anessis a caure, era impressionant. Cada passa que feia m'anava el cor a mil. Em costava respirar i tenia ganes de plorar, vamos, ansietat. Però anava amb altre gent (amics dels meus pares) i jo em moria de vergonya si deia que em feia molta por tal alçada i és que ni ho volia admetre.
Total que cada passa per mi era tot un repte. M'anava el cor a mil, i estava molt nerviosa i em pensava que en qualsevol moment podria caure, a més, un fill de cosí del meu pare es va matar així escalant, però a un lloc més perillós. Però jo ja m'imaginava de tot. Tenia que anar amb les mans agafada a pedres que queien constantment costa avall, estava totalment cagada. Però jo no seria menys. Jo tenia clar que ho faria tot. Total era el principi i quedava molt, però sabia que tard o d'hora allò acabaria i seria més "light". Quan hem estat a "salve", a un lloc més segur, m'ha vingut l'ansietat tope no sé que m'ha passat, però era com els altres cops quan feia exposició oral. He començat a plorar i em faltava aire. He estat apunt de tenir-ne un altre durant la caminada en un lloc de molta impressió però he sabut controlar-me.
Ha sigut tot un esforç fer això per mi, però ha estat tot un repte i ha estat molt satisfactori un cop fet i he sentit molt orgull i m'he sentit molt bé, cosa que feia temps que no em sentia així. I és veritat que quan fas coses que t'agraden doncs et sents més bé per tant, tot i que potser tinc vertic us asseguro que ho faré més cops! I és que quan a mi se'm posa una cosa entre cella i cella jo la faig.
I puc tenir una autoestima de merda, perquè us ho puc assegurar, però també us puc assegurar també que Ina Vaci mai dels mai es rendeix. Tot i que un dia pugui semblar que pugui fer qualsevol bestiesa també us puc dir que mai paro de lluitar.
I que sí que estic segura que mai seré tan feliç com voldria però que faré el possible per sentir-me la majoria de dies com avui.
Que ara potser són més dels dies foscors però jo puc amb tot!
Si he pogut fer això ho puc fer tot!
(Ara és quan m'he motivat massa i demà em va com el puto cul el dia i dic totalment el contrari, que és molt possible, però en el fons ser que mai em rendeixo, tot i que algun cop em faci mal a mi mateixa.)
Ah i el tornar amb el cotxe m'he descontrolat una mica amb el cd de músiques de l'any de la quica és per això que avui us deixo amb aquesta cançó :P jajaja https://www.youtube.com/watch?v=NOstmeraj-k
I bueno també me n'ha passat alguna amb el cotxe però és una parida i no us ho explicaré xD.
En fi que estic cansada però no sé si podré dormir... espero que si...
Les vistes precioses!!!!!!
Estàs al cim total!!! I amb la cançó que has deixat ni t'explico!!! Hehehehe!! La muntanya és energia pura!!! Segueix així!!!
ResponElimina